Marta Pérez: “A la vida hi ha molts tabús que impedeixen a les persones avançar”

L’escriptora barcelonina publicarà en breus un conte i està treballant en Haikus per nens

Marta Pérez és una dona activa, que treballa molt a favor de la poesia. Escriu cada dia i mira de tenir sempre algun projecte, per no deixar de fomentar el seu ofici: la poesia. Porta el Contrapunt poètic i ha col·laborat en molts projectes relacionats amb el món literari. A continuació pots escoltar un tros d’un dels seus poemes inclosos en el poemari Llavors, els peixos:

Quan vas començar a escriure?

He escrit sempre, ja de petita, petita, volia ser escriptora, i a la que podia agafava paper i llapis. Llegir i escriure era com una obsessió que tenia, m’ho llegia tot; si hi havia lletres, m’ho llegia. Vaig fer tot el batxillerat de ciències, i vaig entrar a ciències exactes, però vaig veure que això no era el meu fort, i ho vaig deixar córrer. Volia escriure, i he escrit des de sempre, i ho segueixo fent.

Sempre has escrit poesia?

Sí, o relat curt. No sé perquè em produeix com una satisfacció escriure breu, pensar ‘ui quantes coses he dit amb unes poques paraules!’. És un dels motius pels que escric Sexe Mòbil Singular (SMS), perquè escriure en el mòbil un SMS em restringia als 160 caràcters; buscava la paraula més curta o com sintetitzar una idea, volia trobar paraules que toquessin al lector, que l’acaronessin. Fer aquest tipus d’exercici em produeix plaer.

Com t’inspires per escriure un poema?

Depèn, hi ha moltes coses. Normalment el que em provoca escriure és un sentiment, tibar d’una emoció, bona o dolenta. Algun record colpidor, aquest és el fil per arribar al poema. Però els llibres de poesia, ni els meus ni els de ningú, no son autobiogràfics, el poeta només utilitza els sentiments. No vol dir que no tingui alguna emoció que s’assembli al que escriu, que segur que sí, sinó la busca, i crec que aquest és el mèrit. Això ho fa tothom que escriu, però el poeta crec que ha de fer més esforç per tibar d’una emoció que el provoca, i no crec que calgui passar-la pel raonament, per la ment, però si que s’ha de destil·lar. És a dir, jo no crec que un poema surti i ja està, potser a algú li passa però jo crec que els poemes s’han de treballar; els escrius a raig, però després els has de polir.

La majoria dels teus llibres estan il·lustrats, com és?

A vegades les coses passen per casualitat. Jo publico el llibre de SMS, i al cap de 10 anys es posen en contacte amb mi i em diuen que el volen il·lustrar. Va ser com una roda creativa, de 5 il·lustradors van acabar sent 35. Vam treballar intensament, vam fer quadres, vam portar el llibre a molts llocs… vam estar com 5 anys al voltant del projecte, que anomenem “il·lustra un poema de MPS”. Anys més tard, a través d’un recital conec a l’Enric Macià, fotògraf, i amb ell publico dos llibres de poesia i fotografia, un treball intens i molt interessant. 

Aleshores me n’adono que la poesia sola, perfecte, al escoltar-la o llegir-la et provoca unes certes sensacions; la fotografia sola, perfecte, et provoca unes altres sensacions; però si els poses de costat passa quelcom més, com si intensifiquessis les emocions. Ni molt menys crec que la meva poesia sola no funcioni, és simplement que treballar amb altres m’agrada i m’enriqueix.

I primer escrius o primer van les fotos o il·lustracions?

Depèn, en cada llibre han passat coses diferents. 

En el de M’he empassat la lluna primer escric i després treballem el tema de la fotografia amb l’Enric Macià, tots dos pensem quines fotografies podrien anar bé a cada poema i quines no. 

Però, per exemple, el poemari Llavors, els peixos va alhora. Una editorial ens diu a en Jordi Vila i a mi que ens pot publicar un llibre a tots dos, i nosaltres acceptem. Amb en Jordi Vila coincidim en el Contrapunt poètic, i congeniem, d’una manera molt espontània conversem sobre el que significa per a nosaltres la vida i la mort, parlem, i anem alhora dibuixant i escrivint. I el que és molt curiós és que tots dos, sense dir-nos-ho, vam fer totes les creacions alhora, és a dir, ell va anar treballant totes les pintures alhora i jo vaig fer el mateix amb els poemes, els vaig fer tots i llavors vaig anar-los treballant. I a través de les trobades que anàvem fent i el que anàvem parlant modificàvem tant els poemes com les pintures. 

El llibre de Gàngsters, ploma i vaudeville, sorgeix perquè vaig a una exposició d’en Pere Cabaret i li dic ‘ara t’il·lustraré jo a tu amb paraules’, perquè veig que el que ell pinta té un trajecte, un discurs, i ho trobo genial. I aleshores escric una història fictícia però basada en fets reals, que és la història de Lizza, una trans que pateix una època molt dura i repressiva. Però aquí els dibuixos ells ja els té, tot i que, evidentment, quan ens diuen que ens ho publicaran, junts ho repassem i ho acabem de modificar una mica i li donem forma de llibre. 

La teva poesia té un estil lliure?

Sí. El que intento és que amb paraules et pugui transmetre un sentiment, un impacte, un món d’imatges que portin al lector a un altre lloc, el de la poesia. A base de metàfores, comparacions, sinestèsies… utilitzo tots els recursos poètics que hi ha i els que m’invento, i els que potser hi són i no conec, però els estic utilitzant. Però subjectar-me a una forma… ho he fet, però no ho he publicat. Ho he fet per aprendre però no m’interessa gaire. 

I la poesia eròtica…

Jo crec que es pot parlar de moltes coses si parles amb delicadesa, amb mesura, sense dir grolleries i sense que soni a fastigós, i com que veig que m’és fàcil escriure de manera sensual ho practico. Des de l’erotisme m’acosto a un tema que m’interessa: treballar el fet de la diferència. Crec que en aquesta vida hi ha molts tabús que l’únic que fan és impedir que les persones avancin, i alguns estan fomentats per restringir les possibilitats de les persones, per reprimir. Un d’ells és el sexe, hi ha molta incomprensió darrere, sembla mentida que l’homosexualitat encara avui s’hagi de reivindicar.

Quan va sortir el llibre de SMS il·lustrat, vaig fer moltes presentacions i el vaig portar a molts llocs, perquè volia defensar el que creia amb la meva actitud: malgrat la meva edat i el meu físic sortia a recitar poemes eròtics. Primer em va costar molt, però mica en mica em vaig anar mentalitzant que era una manera, sense dir res, de fer pensar la gent. No és cert que perquè no siguis físicament una meravella escultural, model de passarel·la, no tinguis sexe, això és fals; és fals que perquè siguis gran i tinguis la pell arrugadeta deixis de tenir sexe, no, hi ha iaios de 80 anys que en tenen… això és el que em va motivar a fer-ho, a part que era com un joc, tot era com un joc que parlava de vida.

Et consideres feminista?

Sí. Però sobretot el que em considero és no masclista. No tinc idees radicals, però tinc claríssim que sense el feminisme no farem res, les dones no farem res si no lluitem. El tema de la diferència és un tema que el tracto des del primer llibre, a vegades inclús sense adonar-me’n. Trio aquests temes perquè crec que ho hem de normalitzar. Evidentment que som diferents, tots som diferents, i sort, perquè quin avorriment si fóssim tots iguals. No hi ha cap norma legítima que digui com hem de ser, ni què hem de sentir, per tant ningú s’hauria de sentir malament per ser com és o per sentir el que sent. Éssers lliures des de l’amor i la no violència. 

Alba Vilamala

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s