Sílvia Soler: “Escriure, per mi, és passar per la ficció les coses que no entenc”

La pròxima novel·la de l’escriptora figuerenca es publicarà amb l’editorial Univers i parlarà de les relacions de parella

Sílvia Soler és una escriptora professional a la qual li agrada llegir i recomanar. Des que el 1992 va publicar la seva primera novel·la, El centre exacte de la nit, la seva escriptura ha canviat i ha millorat, però sempre ha mantingut una coherència temàtica i de to: no ha deixat mai de fer una literatura costumista i arrelada a la realitat. Però tot i aquest fil real, el que escriu Sílvia Soler és ficció, perquè imaginar un món que no existeix li encanta. Seguint les passes de les seves referents Enid Blyton, Mercè Rodoreda, Natalia Ginzburg, Alice Munro, Doris Lessing, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, i moltes altres, l’escriptora de Figueres escriu per reflexionar, i per entendre el món i a ella mateixa. 

Quan comences a escriure?

Des de petita ja m’agradava i escrivia imitant les novel·les que llegia. Quan tenia uns 20 anys vaig escriure un conte i vaig enviar-lo al premi Recull, de Blanes, i vaig quedar finalista, i l’any següent n’hi vaig tornar a enviar un altre i llavors vaig guanyar. A partir d’aquí l’editor de la meva mare, que escrivia poesia, em va dir que, si tenia més contes, li portés, n’hi vaig portar un recull i me’l va publicar, diria que era l’any 85. Aleshores vaig anar publicant d’una manera molt espaiada durant uns anys i aquests últims temps ja més freqüentment.

Creus que les dones escriuen una literatura diferent dels homes?

Si que ho crec en tant que tothom escriu en funció de la seva identitat, de la seva trajectòria, del seu entorn.  Jo crec que escric diferent d’un home de la mateixa manera que escric diferent d’una dona noruega o equatoriana, és a dir, que fem una literatura que té molt a veure amb qui som i amb el món on vivim. En aquest sentit sí. No tant, o no gens, pel que fa a la temàtica, on crec que els homes i les dones poden escriure literatura de tota mena. Però clar, estem condicionats pel que som. 

Llegeixes més…

He llegit més dones que homes, no perquè m’ho hagi proposat sinó perquè quan he anat a buscar novel·les m’han interessat més els temes i la mirada dels llibres escrits per dones. Jo crec que en general es pot dir que les dones, com que som hereves d’una tradició molt potent de dones que s’han dedicat bàsicament al món domèstic, la literatura que fem és també una literatura que es fixa en les coses petites, en l’àmbit privat, en el sentiment, en les relacions amb les persones… molt més que mirar cap enfora. Com que aquesta és la literatura que a mi m’agrada com a lectora i és la que m’interessava fer doncs he llegit més dones d’aquesta tradició.

Quan compres un llibre en què et fixes?

Durant molts anys vaig comprar llibres amb un mètode horrorós però que en moltes ocasions em va funcionar. A mi m’agrada molt anar a la llibreria i passejar-me entre els llibres, i per intuïció comprava les novel·les que em semblava que em podien agradar. D’aquesta manera moltes vegades m’he comprat novel·les que després no m’han interessat o he descobert autors que m’han apassionat. Però amb els anys ja hi ha molts autors que m’interessen i per tant tot el que escriuen m’ho llegeixo, i em fixo molt en el criteri d’algunes editorials.

Quin és el procés que segueixes quan escrius una novel·la?

Normalment el procés és: penso un o dos temes sobre els quals m’agradaria escriure, perquè escriure per mi és una manera de reflexionar, i una vegada he decidit el tema m’invento la història que em permetrà parlar-ne.

Quan comences a escriure ja saps com acabarà el llibre?

No! Rotundament no. Quan començo a escriure sé de quins temes vull parlar, sé la història, i sé moltes coses dels personatges. Ara, què hi passa no ho sé, i seria incapaç d’escriure sabent-ho tot, perquè trobo que el més divertit d’escriure és això, anar veient què hi passa. Tot això és bastant fàcil fins que arriba un moment de pànic que és quan he de començar a enfocar el final. Si dividim una novel·la en 3 terços, quan començo l’últim terç penso que he de saber com acaba, perquè he d’anar preparant el terreny. Tot i això a vegades he escrit pensant amb la possibilitat de 2 finals i a l’últim moment he decidit quin.

Hi ha alguna novel·la que t’hagi costat molt poc escriure o que t’hagi fet especial il·lusió fer-ho?

Hi ha dues novel·les que per mi tenen un plus: Petons de diumenge i L’estiu que comença.

Petons de diumenge, del 2008, parla de la generació dels meus pares, no dels meus pares, de la seva generació. És una novel·la que jo tenia moltes ganes d’escriure perquè sempre he pensat que la generació dels meus pares, que van viure la guerra sent molt petits i que després van viure els 40 anys de franquisme, és una generació molt desgraciada. I en canvi, en molts casos, com els meus pares, penso que se’n van sortir molt bé. És una novel·la que és una mica un homenatge a aquesta generació, i em va agradar escriure-la.

L’estiu que comença, del 2013, és una novel·la que vaig començar a escriure-la i tenia la sensació que me l’estiguessin dictant, com si hi hagués la novel·la allà i m’anessin dient el que havia d’escriure. Va ser una escriptura molt plaent, molt fàcil, que a mesura que l’anava escrivint m’anava engrescant i va ser una experiència molt gratificant. I a sobre vaig guanyar el Premi Ramon Llull, és a dir que va ser rodona.

Actualment en què estàs treballant?

La meva nova novel·la es publicarà d’aquí a uns 2 anys, i tinc ganes de parlar sobre les relacions de parella, d’amor. Encara no he començat a escriure-la però si a fer recerca, i aquest estiu espero començar a redactar. 

Alba Rios i Alba Vilamala

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s