Sílvia Romero: “Quan acabo una novel·la tinc sensació de satisfacció i buidor”

El dia a dia de l’escriptora gira tot al voltant de la literatura. Sempre troba algun moment per escriure, per dirigir un club de lectura, per fer de jurat literari o per fer una xerrada a alguna escola.

Escrius literatura infantil, relat breu, teatre, poesia i novel·la. Quin és el gènere que t’agrada més?
La novel·la és el gènere que més còmode em trobo a tots nivells. És el que realment em batega per dins i m’apassiona. De seguida m’hi vaig trobar molt còmode. Tot i així, per iniciar-me en el món de l’escriptura vaig començar fent un taller de contes. Però vaig tenir la sensació que les històries que escrivia necessitaven obrir-se i projectar més històries secundàries. Al curs següent, vaig provar la novel·la i va ser la meva gran descoberta.

Creus que és important formar-se abans de començar a escriure?
Ni sí ni no.  És importat però no imprescindible. Jo penso que la gent pot escriure sense la necessitat de fer cap taller. Cadascú ha de seguir una mica el que necessiti.

Quin és el procés que segueixes per escriure una novel·la?
Jo pertanyo al grup que, abans de posar-se a escriure, pensa en un tema i construeix un esquema molt ampli dels escenaris i dels personatges que hi apareixeran. Puc estar un any escrivint tot això: fitxes de tots els personatges amb les característiques físiques i psicològiques, plànols dels escenaris que han d’aparèixer més d’una vegada a la novel·la… D’aquesta manera, implica que tinc tota la novel·la tan interioritzada que quan em poso a escriure pròpiament literatura flueix sol. Per mi, aquesta planificació prèvia és bàsica. Normalment ocupo més temps planificant i documentant-me que escrivint. És la feina més gruixuda i a la vegada la més apassionant.

Llavors quan escrius una novel·la saps com acabarà?
Jo sí. Alguna vegada m’ha passat que no ho he tingut clar i que he tingut dues opcions possibles o no tenia clar quin personatge matava. Però normalment quan escric una novel·la sé d’on començo, tinc el tronc argumental bàsic i sé on vull anar a acabar. Pot ser que es vagin obrint altres fils mentre vaig escrivint, però normalment tiro cap al lloc on vull anar. Hi ha gent que diu que això és avorrit perquè no té gràcia; però jo em trobo més còmode així.

En una entrevista amb Mònica Socíes vas comentar que quan escrius intentes passar-t’ho bé i que, quan tens la sensació de que estàs escrivint per inèrcia, intentes fer un reset. Com fas aquesta pausa?
Si no m’apassiona el que estic escrivint penso que al lector tampoc l’apassionarà. Intento sentir-me sempre còmode amb allò que estic fent. A vegades, pot passar que algun passatge costi d’escriure perquè no acabes de tenir-lo clar i no acabes de veure com plasmar-lo amb paraules. Si això em passa, acostumo tenir tres opcions: deixar el portàtil i escriure a mà; deixar la novel·la de banda i escriure una cosa totalment diferent; o senzillament surto a caminar. Sobretot intento no preocupar-me i penso que les idees ja vindran.

Per tant, els relats breus els escrius per fer una pausa i per desconnectar?
Normalment sí. Vaig descobrir que m’anava molt bé escriure’ls entre novel·la i novel·la. Perquè quan entro en una història m’hi lliuro totalment. Quan acabo d’escriure una novel·la tinc alhora una sensació de satisfacció i de buidor. Això em va passar amb la novel·la Ànima mesquina: tenia la sensació que no m’havia després de la història, dels personatges i de l’ambientació. Notava que encara no m’havia acabat de despendre. Aleshores va ser quan vaig decidir escriure Verbes, una sèrie de relats curts d’humor. Així vaig poder desconnectar i airejar-me per poder escriure la següent novel·la amb més tranquil·litat.

Et dediques únicament a escriure?
No, ja m’agradaria només escriure. Porto tres clubs de lectura, faig xerrades, sóc jurat de premis literaris, col·laboro amb revistes i faig feinetes esporàdiques que m’ajuden a sobreviure. Amb això vaig tirant.

-Moltes novel·les que has publicat estan coescrites. Concretament en tens quatre amb l’Alícia Gili. Com funciona aquesta experiència?
És molt interessant. Els quatre llibres que hem escrit han funcionat d’una manera molt diferent.
El primer projecte que vam començar va ser Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres. Jo li havia llençat la proposta d’escriure una novel·la de ciència-ficció. Ella és una fan total de la literatura de fantasia, terror i ciència-ficció i a mi m’agrada la temàtica però no em surt a l’hora d’escriure. Ens anàvem enviant correus amb els capítols que escrivíem, però el problema va ser que va suposar molta feina de revisió per polir la novel·la i per unificar els dos estils d’escriptura. Tot i així, al final va quedar prou uniforme!
Amb el llibre Jocs de guerra. Cosa d’infants va ser més fàcil. Va ser més aviat una col·laboració ja que l’Alícia va escriure els contes i jo els poemes.
A la novel·la El camí del Bandama Vermell també va ser fàcil. Era una història de correspondència entre dos germans separats per la guerra. Una de nosaltres va agafar la nena i l’altra va agafar el nen. Amb la qual cosa ja estava bé que fossin diferents.
Amb el de El donyet perdut va ser una mica com Iskander. Però, al ser més breu, ha sigut més fàcil repartir-s’ho i polir-ho.

-Tota la planificació prèvia que fas normalment també la feu quan escriviu a quatre mans?
Sí! Jo diria que en aquest cas és molt necessària; gairebé imprescindible. Penso que és molt important tenir un esquema. No sabria fer-ho d’una altra manera!

-Hem contat 28 premis literaris. Tens algun que t’hagi fet especial il·lusió?
El Premi Lleida per a Projecte de Novel·la amb Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres l’any 2005 va ser molt especial. El que em va fer il·lusió és que es tractava d’un premi diferent. Era una competició per al millor projecte de novel·la. Presentaves el missatge que volies transmetre, el gènere de la novel·la, quins personatges hi havia, per a quin públic estava destinada… El premi et donava una mena de beca que cobràvem mentre anàvem escrivint la novel·la. D’aquesta manera, els anàvem enviant les parts que escrivíem per tal de demostrar que seguiem treballant. És una cosa increïble que mai m’ha tornat a passar a la vida.

-En tens algun altre?
Potser el Premi de El Lector de la Odisea per El Plagi l’any 2013. Aquest vaig voler intentar aconseguir-lo des d’un principi. Les obres presentades es sotmeten a un jurat de 100 persones que seleccionen quines passen a la següent ronda. Al final queden 5 obres que arriben a un jurat professional que decideix qui és el guanyador. Que siguin els lectors els que llegeixen i es discuteixen per quines obres han de passar a la següent ronda m’encanta.

-Actualment tens algun projecte nou?
Tinc una novel·la aparcada, un recull de relats que falten retocar una mica que m’agradaria tenir acabats per a final d’any i ara estic intentant publicar una novel·la que vaig acabar l’estiu passat i un poemari. Quan acabi el recull de relats em posaré amb la novel·la que tinc aparcada. Tot i així, Tot i així, sempre intento no córrer i pendre’m-ho amb calma.

Nora Tarnow

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s